SORTIDA A LA VALL DE FOIX, PENYISCOLA I MORELLA

Va ser una sortida ha on el meu germà va ser el primer en apuntar-se, i no va poder ser, se que li feia il·lusió, també a la meva cunyada. el Josep Casa va tindrà el detall de fer-nos saber el pujar el autocar tal fet i va demanar resar un para nostre, va ser d'agrair-li molt , bé amb tot i això ja fa un mes, ahir vam fer una missa recordatori, el musen va pensar fer-la a la sagristia, però va adonar-se que allà no hi cabia ningú, Antonio, tindries que haver vist la gent,  estava ple, en ser  a les 8 del vespre, els teus fills també tenen amics, com tu,
la teva dona encara li està donant voltes i plora molt, no la renyis des de allà on siguis, ja saps que la gent del Sur són més sensibles al plor.et recordo i ara mateix els ulls s'omplen de llàgrimes, però estic segura que estas tranquil i bé.
 Bé t'explicaré com va anar l'excursió : vam arribar al hotel que eren apartaments per dos parelles, com un piset dues habitacions, dos lavabos un menjador i una cuina i galeria, vam dinar i  marxar a la vall de Foix a veure les grutes, jo ja les havia vist.no se tu... després de sopar,  dormir, cap a Peníscola el papa Luna, el castell està reformat jo vaig pujar fins a dalt del tot. un cop vist, cap a Morella. el temps va acompanyar-nos tota l'estona, potser i tens una mica d'endoll, arè et posaré la foto del grup i així no tinc que dir-te qui érem..

GRÀCIES ANTONIO PER ESCOLTAR-ME.

PENSAMENTS MOLT LLUNYANS

Normalment quant veus la natura, que és tan gran i que tu et sents tant petit,  penses que no ets res, que casi ets un àtom, el cor s'omple d'una força i dius SI  i  a la vegada un NO, que sóc jo davant d'això? que puc sentir o que puc dir? els sentiments se m'embrollen de tal manera que no voldries marxà, tan si fa fred o si estas cansat, vols en aquell moment una resposta d'allò tan immens,  marxes amb dolor el pit, no t'ha respost i  amb la congoixa i  la nostàlgia que un sent i veu, ha de deixar allò que tan l'omplert.

Normalment som persones esclaus de la nostra vida, i més dels nostres pensaments, estem en una presó, que
cada dia de la nostre vida intentem sortir-ne, però és totalment impossible, ja que totes les actituds nostres i de la gent que ens envolta ens fan no sortir-ne. Podries marxar i deixar-ho tot, quants o han fet!!!, però no se si dir-ne valents o covards, però en fugit, i començar una vida nova, és fàcil obrir la porta i fer-ho ? no ho se...
La vida que és format, podríem dir que quasi te l'és feta tu, i que el demés son figurants, però no formant part dels teus pensaments, per tan tens que seguir endavant,
Bé pro aquestes reflexions són diàries, aixi que ho deixem aquí.

CAMINANTE NO HAY CAMINO, SE HACE CAMINO AL ANDAR.....

ELS DIES CORREN. MASSA DEPRESA

Avui penso em el meu germà ja fa dues setmanes, i encara com aquell que diu, no m'he assabentat, si se que estat, però costa molt que dins del teu cor marxi,  aquest dolor de soledat.que no marxa i que els seus records de la seva  joventut quant feia "falcons", que per cert no se si existeixen crec que el 1993 és van dissoldre, tot el que lluitem, per arribar lluny, que es? ha on és ? fem filigranes perquè les coses surtin bé, i quant més t'esforces pixo. Bé tornem al meu germà, desprès del treball és rentava bé i anava a practicar i tornava tard, és a terra per l'esquera és ell. aquestes fotos han sigut tretes del llibre L'Abans, tenia ganes de treure aquest tret del meu germà dons poca gent sap que feia aquest esport.bé intentaré no parla més del meu germà, però per això es el blog oi? per poder explicar-vos tot el que senti dintre meu.